Retalls

Marxar. Fa setmanes que tinc aquesta paraula al cap.

A fora fa fred i no tardem a entrar al cotxe. Un cop a dins, en Max pregunta si hem sopat bé. Nosaltres contestem amb un seguit d’expressions onomatopeiques d’aprovació i, és aleshores, quan me n’adono que amb les respostes de la Luciana, en Roberto i l’Ambra, no hi ha ningú que vulgui que aquesta nit acabi de passar mai.

En Max condueix en direcció cap a la ciutat mentre ens parla del seu grup preferit, a propòsit de la cançó que sona a la ràdio: “Everyday is like Sunday” de Morrissey. Casualitat o no, a partir de demà aquesta frase evocarà un estat de desassossec i a la llarga, suposo, de nostàlgia amarga per no haver acceptat quedar-me més temps aquí. És la vida que ens controla a nosaltres i no al revés, dur aprenentatge de l’experiència del pas del temps.

La Luciana ha estat l’única que ha callat durant tot el trajecte. La resta hem recordat anècdotes, bromes i festes que ens han acompanyat al llarg de gairebé un any. L’Ambra no ha deixat de recriminar-me, entre rialles, aquella nit que em vaig perdre a l’interior d’aquella discoteca. El dia següent fou la primera a saber que m’havia despertat abraçat a una desconeguda, en un llit ample al bell mig d’una habitació desordenada, plena de pòsters dels Cure i de Joy Division…tot plegat una bogeria.

En Max aparca just davant d’un bar que fa poc que han obert. És l’inici del final i tothom ho sap, a partir de demà cadascú de nosaltres deixarà d’interpretar el seu rol. El personatge que hem estat durant aquests mesos sortirà de dins nostre per dir-nos adéu. Aquesta, l’última nit, serà la que integrarà tots els dies passats i acabarà dictant sentència. I aleshores, hauré d’aprendre a no mirar enrere.