Em desvio de la carretera principal i agafo un camí pedregós que m’ha de portar a la zona on hi ha hagut l’abocament. A la ràdio no paren d’emetre els anuncis de sempre. Faig girar la rodeta de l’aparell buscant algun lloc on posin música desenllaunada mentre miro de trobar el rierol proper al polígon.

“Something for weekend” de The Divine Comedy, em fa pensar en què demà ja és divendres, una setmana més a afegir al calendari de l’any 2003, concretament l’última del mes d’abril. Els del curs volen quedar per anar a sopar a algun lloc del barri vell, aquest vespre serà qüestió de posar-me davant de l’ordinador i buscar algun lloc que pagui la pena.

Un sotrac em salva dels meus pensaments i em permet de fer un brusc gir de volant que evita l’arbre al qual estava a punt de xocar. Acabo frenant de cop, cosa que fa que el 4×4 respongui derrapant i acabant aturat al bell mig del camí. Per uns instants no sóc conscient del meu voltant, tant sols escolto la meva respiració ràpida i fonda que en compensa la seva absència per segons, abans d’adonar-me de tot.

L’aigua és clara i transparent en aquesta banda del riu, sembla que a primera vista no es podrà provar res. Em desplaço seguint-ne el curs, però en sentit invers fins a tocar el polígon. Res de sospitós. Hauré de fer una trucada al despatx per informar de les primeres impressions i coordinar les següents investigacions. També hauré d’informar-me sobre el tipus d’empreses que hi ha a la zona, fer-ne un primer filtre i un cop arribat aquí, iniciar possibles entrevistes als responsables de cada empresa.

Vaig al cotxe a buscar el mòbil. Mentre m’hi apropo, no se sent res més que el soroll de les meves botes que trepitgen el terra sec i pedregós, fruit de la manca de pluja dels últims mesos. Obro la porta del davant i amb la mà cerco el telèfon, allotjat a dins de la guantera. Quan el trobo i l’agafo, just en aquell precís instant, comença a vibrar. Deu ser en Miquel, que em truca del despatx per saber si he trobat quelcom. Abans de despenjar miro la pantalla però no hi apareix cap número, tant sols s’hi poden llegir dues paraules: trucada desconeguda.  

Marxar. Fa setmanes que tinc aquesta paraula al cap.

A fora fa fred i no tardem a entrar al cotxe. Un cop a dins, en Max pregunta si hem sopat bé. Nosaltres contestem amb un seguit d’expressions onomatopeiques d’aprovació i, és aleshores, quan me n’adono que amb les respostes de la Luciana, en Roberto i l’Ambra, no hi ha ningú que vulgui que aquesta nit acabi de passar mai.

En Max condueix en direcció cap a la ciutat mentre ens parla del seu grup preferit, a propòsit de la cançó que sona a la ràdio: “Everyday is like Sunday” de Morrissey. Casualitat o no, a partir de demà aquesta frase evocarà un estat de desassossec i a la llarga, suposo, de nostàlgia amarga per no haver acceptat quedar-me més temps aquí. És la vida que ens controla a nosaltres i no al revés, dur aprenentatge de l’experiència del pas del temps.

La Luciana ha estat l’única que ha callat durant tot el trajecte. La resta hem recordat anècdotes, bromes i festes que ens han acompanyat al llarg de gairebé un any. L’Ambra no ha deixat de recriminar-me, entre rialles, aquella nit que em vaig perdre a l’interior d’aquella discoteca. El dia següent fou la primera a saber que m’havia despertat abraçat a una desconeguda, en un llit ample al bell mig d’una habitació desordenada, plena de pòsters dels Cure i de Joy Division…tot plegat una bogeria.

En Max aparca just davant d’un bar que fa poc que han obert. És l’inici del final i tothom ho sap, a partir de demà cadascú de nosaltres deixarà d’interpretar el seu rol. El personatge que hem estat durant aquests mesos sortirà de dins nostre per dir-nos adéu. Aquesta, l’última nit, serà la que integrarà tots els dies passats i acabarà dictant sentència. I aleshores, hauré d’aprendre a no mirar enrere.